La mallerenga blava ha fet niu

Avui us presento uns petits ocells, molt actius i de moviments nerviosos que podem trobar al costat de les nostres cases : les Mallerengues, en concret la mallerenga blava.

DSC03222

Són uns ocells fàcils d’identificar que es troben en la gran majoria de boscos mediterranis, així com dins la mateixa ciutat de Barcelona. Es mouen acrobàticament entre les branques dels arbres de manera àgil. Són espècies sedentàries, és a dir, hi són durant tot l’any.

La mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) és un ocell petit però rabassut d’uns 11 cm. Té el pit i el ventre groc, el dors verdós i ales blavoses, capell blau i galtes blanques. A Catalunya la seva població es troba entre 1 milió i 1,5 milions d’individus madurs; i l’esperança de vida es troba entre 1-2 anys encara que poden viure fins els 9. Als últims anys la població nidificant s’ha mantingut estable.

Mallerenga blava
Informació sobre la nidificació i biologia font: http://www.nius.cat

L’hivern passat vaig instal·lar una caixa-niu al costat d’una costat d’una casa del Berguedà per veure que passava. La sorpresa aquest més de juny ha sigut màxima al veure que s’hi ha instal·lat una parella de Mallerenga blava que està criant més de 4 polls. Segurament una segona posta que esperem que tingui èxit!

GIP MALLERENGA
Mallerenga entrant a alimentar els polls

I finalment l’interior del niu, que per no molestar vam preferir no obrir-lo. A través del forat podem veure les petites boquetes:

DSC03235

Anuncios

Dofins al mediterrani

Per molt sorprenent que sigui, a les Costes Catalanes hi trobem una gran diversitat de cetacis, entre ells la segona balena més gran del món, el Rorqual Comú. Diumenge 3 d’abril vam sortir a la mar per veure si teníem la sort de veure algun d’aquests intel·ligents i meravellosos animals.

A tres quarts de deu sortien dos velers del port de Vilanova i la Geltrú cap a mar obert en busca de cetacis. Les expectatives eren bones, mar calmada, sense gaire vent, i alguns núvols que donaven una visió del mar perfecta. Em va tocar anar al veler petit, érem 8 tripulants preparats amb binocles i càmeres fotogràfiques per poder detectar i enregistrar qualsevol moviment que detectéssim a la superfície de l’aigua. Després d’una breu explicació sobre els dofins que podíem veure a les costes catalanes, vam començar a resseguir el mar amb mirada atenta.

DSC02666
Veler

Durant la primera hora de navegació vam anar allunyant-nos del port i de la zona de pesca esportiva que estava carregada de petites barquetes. Els primers animals que es van deixar veure van ser els ocells, gavina riallera, gavina corsa, xatrac becllarg, … Alguns volaven formant grups i fent picats a l’aigua, així que vam decidir dirigir-nos cap a ells a veure si hi havia alguna cosa. La nostra sorpresa va ser topar-nos amb un grup de tonyines que nadava veloçment prop de la superfície, tot un espectacle.

L’esperança de veure dofins seguia a flor de pell, i qualsevol moviment d’onades semblava que ens indiqués la seva presència. Resseguint el mar amb la mirada vam poder gaudir de les baldrigues balears surfejant les ones, d’un ocell de tempesta que va passar a la llunyania i fins i tot d’un paràsit cuapunxegut que reposava tranquil·lament sobre les ones, però de dofins no hi havia ni rastre.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

No obstant,  no vam haver d’esperar gaire, prop de les 11h del matí va saltar l’alarma, dofins, DOFINS! Un grup força nombrós de dofí mular s’apropava àgilment cap el nostre veler. Dofins lliures, salvatges, forts i ràpids es posaren a proa acompanyant-nos una bona estona. Un goig poder gaudir de la seva companyia, una emoció difícil d’expressar amb paraules i que només aquells que han tingut la sort de gaudir-la ho poden entendre. Es disparaven fotos sense parar, tots estàvem sorpresos de la confiança d’aquell grup de dofins mulars tant confiats. Normalment aquesta espècie forma grups molt reduïts i no acostuma a apropar-se als vaixells… i el grup que veiem n’hi havia gairebé 15! Van jugar davant nostre uns vint minuts, semblaven distrets i relaxats, i a nosaltres ens feien emocionar. I, tal com vam arribar van marxar, poc a poc vam veure desaparèixer les seves aletes a la llunyania. Amb cara de satisfets vam comentar l’experiència havíem tingut molta sort.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

No vam baixar la guàrdia, però durant la següents hores va sortir el sol i es va aixecar un vent que feia que el mar es mogués una mica; les condicions no eren gaire bones per fer avisaments… Malgrat tot va saltar un dofí llistat i es va posar a la proa del veler uns segons, donant-los l’oportunitat, a uns pocs, de gaudir de la seva inesperada i ràpida visita.

Les hores del migdia vam disfrutar de la navegació a vela, apagant el motor i  sentin la barca lliscar sobre les ones. De tant en tant podiem veure l’aleta d’un peix lluna que prenia el sol prop de la superfície.

De cop, cap allà les 14.45 va sonar la radio, els de l’altre veler ens comunicaven que acabaven de veure rorquals! RORQUALS, quina passada, ens vam dirigir ràpidament cap a la zona. A uns 50 metres de distància vam veure sortir el llom d’un gran rorqual, i la nostra sorpresa va ser veure com apareixia un segon llom, podien ser mare i cria. Al tenir el motor apagat ens permetia sentir els “pfff” que feien a l’expulsar l’aire quan sortien a la superfície, tot un espectacle. Feien immersions relativament curtes i sortien a respirar cada cop en un lloc nou. Més tard, vam tornar a veure un tercer exemplar de rorqual un moment, que es va submergir seguint la seva ruta de migració i ja no el vam veure sortir a respirar de nou.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Cap a les cinc de la tarda ens dirigirem altre cop cap al port i ja gairebé arribant, un  parell de mascarells va deixar-se veure fent picats i reposant sobre les ones. La llum de tarda era molt bonica, el dia acabava de forma perfecta.

DSC02761
Mascarell (Morus bassanus)

 

Cansats però molt satisfets després de 8 hores de navegació, amb les targetes de memòria plenes i olor a sal a la pell, arribarem al port, contents de que el  mar ens  hagués donat aquella oportunitat. Un espectacle de veritat, animals salvatges en plena llibertat, tal i com han de viure tots els cetacis. De ven segur que la majoria de nosaltres hi tornarem aviat!

M’agradaria agrair a DEPANA l’organització d’aquesta sortida, que ha fet que es fes realitat un dels somnis, i felicitar a Associació Cetacea per la feina que estan fent amb el projecte de fotoidentificació.

Per acabar deixo un petit curt de la sortida, per si algú està interessat en poder viure l’experiència.

Protecció d’espècies a Catalunya – Legislació i crítica

Catalunya presenta una elevada diversitat d’hàbitats i d’espècies que fa que presenti un patrimoni natural excepcional. Les pressions antròpiques a les quals es troba sotmesa han fet que moltes espècies es trobin actualment en regressió i malgrat els esforços per conservar els diferents espais naturals, les normatives encara es trobem lluny d’arribar a uns mínims sostenibles per poder mantenir la gran diversitat d’espècies a llarg termini.

Abans d’abordar el tema amb més detall és important conèixer una mica com es troba aquesta normativa:

A la Unió Europea  hi ha el Reglament CE 338/97 que és una aplicació del conveni CITES. També hi ha la Directiva 92/43/CEE del Consell, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de fauna i flora silvestre, que estableix les espècies protegides i amb problemes de conservació a Europa (Natura 2000). I la Directiva 2009/147/CE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a la conservació de les aus silvestres.

A nivell Estatal hi ha la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del Patrimoni Natural i de la Biodiversitat, que ofereix una protecció genèrica de totes les espècies de fauna silvestre.

Queda prohibido dar muerte dañar, molestar o inquietar intencionadamente a los animales silvestres, sea cual fuere el método empleado o la fase de su ciclo biológico”. – Art. 52.3 de la Llei 42/2007

A partir d’aquesta llei en deriven dues normatives bàsiques:  El Reial decret 139/2011, de 4 de febrer, on hi ha el llistat d’espècies de flora i fauna amb protecció especial i el catàleg d’espècies amenaçades, i comporta una protecció passiva amb sancions per via administrativa; i el Reial decret 630/2013, que és el catàleg espanyol d’espècies exòtiques invasores.
A Catalunya, tenim el Decret legislatiu 2/2008 de 15 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la llei de protecció dels animals. Aquest decret legislatiu té un annex anomenat Espècies protegides de fauna salvatge autòctona. I per últim hi ha el Decret 172/2008, de 26 d’agost, de la creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. És una de les poques comunitats autònomes que encara no té un Catàleg d’espècies de fauna amenaçades propi, tenint en compte que Aragó el va aprovar ja al 1995, anem amb més de 20 anys de retràs. No obstant, el Catàleg de fauna amenaçada ja està elaborat i es troba en fase d’aprovació,  ara només falta voluntat política.

Conegudes les normatives generals pel que fa la protecció d’espècies a Catalunya, podem analitzar que hi ha protegides 325 espècies i subespècies de flora i  409 espècies de fauna. Potser a simple vista sembla que siguin moltes espècies, però només representen un 6% de les espècies en el cas de la flora total; i pel que fa els mamífers hi ha alguns que no els trobem al nostre territori, com el Linx Ibèric. Quan una espècie queda protegida, segons el grau de protecció que se li atorgui (en perill d’extinció o vulnerable) s’han de realitzar uns plans de recuperació/ conservació respectivament per tal de millorar la seva situació en un període de temps determinat. Catalunya té les competències per dur a terme els plans de recuperació i conservació així com la creació de Decrets i Catàlegs més detallats per gestionar correctament el territori.

Hi ha un incompliment dels terminis per elaborar els plans de recuperació i conservació de les espècies catalogades, només en gaudeixen 6 de les més de 409 espècies que n’haurien de disposar en el cas de fauna, i no en trobem cap pel que fa respecte la flora situant-nos gairebé a la cua de les comunitats autònomes. Els únics plans de conservació i recuperació aprovats a Catalunya són:

  • Decret 282/1994 d’aprovació del Pla de recuperació del trencalòs
  • Ordre MAB/138/2002, de 22 de març, pel qual s’aprova el Pla de Conservació de la llúdriga
  • Decret 259/2004 pel qual es declara espècie en perill d’extinció la gavina corsa i s’aproven plans de recuperació de diverses espècies (bitó, gavina corsa, fartet i samaruc)

No hi ha informació relativa als objectius concrets, al pressupost que s’ha destinat i quines són les actuacions que s’han fet per cada espècie. Si que es mostren alguns resultats de millora però no hi ha hagut cap actualització de les informacions des de fa més de 6 anys. Seria necessari renovar aquests plans per poder treballar de manera més transparent i amb un pressupost i fites concretes.

Sembla que s’està retrocedint amb el tema de conservació d’espècies i s’estan desfan progressos que van costar molts anys aconseguir. Per exemple la modificació de la Llei de protecció dels animals DL 2/2008 permetent la captura en viu i possessió d’ocells fringíl·lids “Decret Llei 2011” que contravé la Directiva d’ocells (92/42/CEE i al Llei 42/2007). S’estan situant les polítiques de conservació de la natura a la cua de les prioritats del govern, i els pressupostos han disminuït molt.

S’ha passat de ser capdavanters amb temes conservacionistes, a trobar-nos a la cua dels estats europeus!

Hem de lluitar perquè la situació millori i posar el màxim d’esforç per aconseguir una correcta gestió de les espècies, prenent exemple d’altres comunitats autònomes i paisos. Hi ha prou biòlegs molt ben preparats per dur aquesta feina, l’administració n’hauria de ser conscient i escoltar-los.

És hora que la gent treballi de manera conjunta per un progrés que benefici al conjunt de la societat, oblidar-nos de la natura és un dels errors més greus que estem cometent. No podem permetre que es perdi la gran diversitat d’espècies per culpa d’uns quants incompetents! Catalunya perdrà tot el seu encant.

Fauna de Londres

Londres es una de las ciudades más grandes y visitadas de Europa. Todo el mundo quiere ver el Big Ben, el London Eye, el Buckingham Palace o el Tower Bridge. Los amantes de la naturaleza nos gusta además, poder descubrir los grandes parques con su fabulosa fauna, las ardillas, los patos, las ocas… una riqueza de animales superior a la que esperaríamos en esa gran metrópolis. Tampoco podemos pasar por alto los museos, en especial del Natural History Museum.

St James’s Park 

Situado al Este del Buckingham Palace es el parque más antiguo y con más diversidad de animales de toda la ciudad. Tienen un gran estanque con islas para los pájaros, y carteles informativos sobre las distintas especies (muchas de las cuales de colección). También es por excelencia el parque con más ardillas, muy habituadas a la presencia humana. Los árboles son enormes, viejos e impresionantes.  Aunque sean un gran atractivo turistico, las ardillas grises (Sciurus Carolinensis) provienen de América y están incluidas en la lista de las 100 especies exóticas invasoras más dañinas del mundo (posición 85) de la Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza. En España está prohibida su importación.

DSC02210
Ardilla gris

 

DSC02193
Ejemplar de Barnacla cariblanca (Branta leucopsis)
DSC02155
Tarro canelo (Tadorna ferruginea), ejemplar de colección.

 

oca común (Anser anser)

DSC02191
Oca común (Anser anser), muy  abundante en todos los parques, vuela libremente

 

DSC02150
Ganso del Nilo (Alopochen aegyptiacus), proviene de Africa y se ha adaptado al ambiente de Londres, es una especie exótica que se encuentra en los parques y en el rio Tamesis.

 

DSC02116 (2)
Focha común (Fulica atra), muy común y abundante
DSC02118 (2)
Arrendajo (Garrulus glandarius), comiendo en el parque

 

DSC02195
Porrón moñudo (Aythya fuligula) fácil de ver entre los otros patos
DSC02181
Tarro blanco (Tadorna tadorna), vimos un par de parejas
DSC01997
Barnacla canadiense (Branta canadensis)
IMG_4368
Corneja negra (Corvus corone) – Salvador Aparicio
IMG_4215
Gaviota cana (Larus canus) – Salvador Aparicio
IMG_4145
Barnacla cuellirroja (Branta ruficollis), especie de colección- Salvador Aparicio
IMG_4102
Garza real (Ardea cinerea) – Salvador Aparicio
DSC02035
Pato mandarín (Aix galericulata), proviene de China, actualmente se ha establecido por todo UK.

Los otros parques tienen también muchas especies de pájaros, pero el St James’s Park es el mejor de todos.

Paràsits manipuladors

Hi ha paràsits que modifiquen la conducta del seu hoste, alliberant hormones, activant regions neuronals i sintetitzant neurotransmissors. A continuació un seguit d’exemples:

Leucochloridium paradoxum

El Leucochloridium paradoxum parasita el cargol (hoste intermediari). Un cop parasitat el cargol modifica el seu comportament i puja a les fulles il·luminades sent visible pels ocells, els seus deprededors i l’hoste definitiu pel platihelmint. A més, el Leucochloridiu paradoxum es posa a les antenes produint un moviment semblant al d’una eruga, imitant la dieta dels ocells insectívors. D’aquesta manera el paràsit pot seguir el seu cicle.

Cordyceps unilateralis -“Formiga zombi”

El Cordyceps unilateralis és un fong que parasita formigues. Un cop entra dins la formiga genera unes hifes que colonitzen el cervell modificant la conducta. La formiga es separa de la resta (les formigues són animals colonials) i puja d’alt d’una fulla on clava les dents i es queda quieta. D’aquesta manera el fong pot aprofitar-se dels nutrients de la formiga i generar l’estructura reproductiva per dispersar de nou les espores.

Ophiocordyceps unilateralis.png
Cordyceps unilateralis infectant una formiga

La ràbia  (en gossos)

La ràbia és causada per un virus del gènere Lyssavirus. La ràbia afecta algunes àrees cerebrals fent  que el gos es torni violent i mossegui, d’aquesta manera es dispersa el virus. No obstant, la amígdala no es veu modificada però si que es produeix una inflamació al cervell (encefalitis)  i la resposta immunitària és la que fa modificar la conducta.

Paragordius tricuspidatus – “Grill suïcida”

El P. tricuspidatus és un nematode parasita un grill i du a terme la maduració sexual dins d’aquest. Posteriorment fa que aquest tingui un comportament suïcida i es tiri a l’aigua permeten que el  cuc surti en el seu medi reproductiu. Hi ha una manipulació l’expressió de gens de l’animal pel que fa la percepció del medi i orientació es vegin afectats. La pertorbació dels gens de la visió podrien fer que no identifiqués bé l’aigua, però encara es desconeix realment el motiu.

Clica: Video del grill tirant-se a l’aigua i la sortida del nemàtode

Toxoplasma gondii – “El ratolí i el gat”

El Toxoplasma gondii és el protozou encarregat de la toxoplasmosi. De manera natural, un ratolí mascle sa quan olora una feromona la processa a l’amígdala i llavors efectua una conducta, l’olor del gat fa que a l’amígdala hi hagi una reacció de por i que el ratolí es paralitzi (per no ser vist). Quan el ratolí es menja el toxoplasma, el paràsit el colonitza el cervell i modifica la conducta del ratolí  fa que senti atracció pel gat quan sent la seva olor i perdi la seva por. El gat es menja el ratolí i dins del gat es on es fa la fase reproductora. Els humans són hostes accidentals. En el cas de es  femelles, la capacitat de respondre al toxoplasma en segons la fase del cicle estral.

Però, que passa al cervell del ratolí? S’ha vist que el toxoplasma té dos enzims que catalitzen la síntesis de dopamina (hormona del “plaer”)   i al mateix temps que fa que hi hagi una producció  més elevada de testosterona, (perquè hi ha més LH) i sigui més proactiu, busqui el gat. També hi ha un increment de la vasopressina (AVP) que també participa en respostes emocionals, perquè hi ha una modificació epigenètica de l’expressió dels mRNA de la AVP. Així doncs el ratolí s’enamora del gat.

Toxoplasma gondii life cycle
Cicle del toxoplasma amb els hostes accidentals. Font:  http://www.parasitesinhumans.org/toxoplasma-gondii.html

Parasitisme en la posta (mafia -like) – El cucut

Hi ha diferents ocells que parasiten els altres nius ponent els seus ous, en altres ocells de la mateixa espècie (parasitisme intraespecific) o en d’altres espècies (parasitisme interespecific). Un bon exemple és el del cucut, que pon els ous en nius d’altres ocells. Aquests ocells toleren els ous al seu niu ja que si el destrueixen, el cucut adult trenca el niu sencer i es perden tots els descendents. Per tant el paràsit adult modifica la conducta de l’hoste.

Termolocalització

La termolocalització és la detecció de la llum infraroja que produeixen els animals. Les serps, alguns ratpenats i alguns escarabats són capaços de detectar aquest tipus de llum i per tant poden termolocalitzar. En aquesta entrada ens centrarem amb els mamífers, que es caracteritzen per tenir un sensors anomenats “pit organs” que envien la senyal al nervi trigemin per detectar la llum infraroja.

El vampir

El Vampir (Desmodus rotundus) és una espècie de ratpenat, situada a Amèrica central i del sud, que s’alimenta de sang. Té unes “pit organs” (unes cavitats que conté nervi trigenic amb receptors específics) a la cara. El canals TRPV-1 són els que detecten la  la llum infraròja.

Desmodus.jpg
Desmodus rotundus

Les serps

Pitons i altres serps tenen els “pit organ” molt més desenvolupats, en especial les serps verinoses. Aquests òrgans permeten seguir la presa un cop li han injectat el verí. Els receptors tenen forma de pou amb un epiteli molt fi (25 micròmetres) que transmet l’escalfó fins als receptors, que estan molt innervats. A més hi ha capil·lars per aguantar la inèrcia tèrmica.

Situació dels “pit organs” en les serps

Els crotalins tenen una càmera d’aire al voltant de l’epiteli termoreceptor que permet que tinguin una sensibilitat més elevada que els bòlids. En el cas dels escurçons hi ha un increment de la superfície d’aquests receptors. Igual que els ratpenats són els canals TRPA1 els que s’encarreguen de rebre la senyal.  La percepció visual + la tèrmica es processen de manera conjunta al Tectum òptic (al cervell), i podria ser que veiessin amb temperatures, però encara no s’ha determinat.

“pit organ” dels crotalins

 

Ecolocalització en dofins

Igual que els ratpenats, els dofins utilitzen la ecolocalització per localitzar les seves presses i per comunicar-se.  No obstant els dofins no necessiten fer ultrasons ja que viuen en un medi aquàtic , fent sons en tenen prou. S’ha vist és que hi ha gens associats a la ecolocalització semblants entre ratpenats i dofins, per tant s’ha donat un procés evolutiu paral·lel,  una convergència evolutiva.

Com i on es produeix el so?

El so es projecte des del meló del dofí, una bola de greix amb diferents densitats de lípids situada davant del crani. El meló està connectat als sacs aeris (estructures molt recaragolades)  i a la musculatura. Quan el dofí tanca l’espiracle, fa passar l’aire a pressió pels sacs aeris regulant el flux amb els llavis fònics i això fa vibrar el meló i generat un so. La  musculatura  permet modificar i focalitzar aquest so, de manera que les vibracions són d’una manera determinada.

Situació de les diferents parts de producció i recepció del so; podem observar els sacs aeris nasals, el meló i l’orella interna. Font: (Au, K.h 1993)

 

Com reben el so?

El sistema de recepció del so encara no està del tot determinat. Els dofins a diferència de la resta de mamífers no tenen orella externa. Es creu que detecten les vibracions amb la mandíbula inferior, que està plena de greixos, i el transmeten a l’orella interna (bullae auditiva), que conté la còclea on hi ha les cèl·lules sensorials auditives. Aquestes envien els sons al cervell, que es caracteritza per tenir el còrtex auditiu més desenvolupat que la resta de mamífers, cosa que els permet  diferenciar millor el sons. A més el  cervell del dofí ha unit l’àrea de la vista i la de l’oïda, però no podem saber com hi veuen. Podria ser que veiessin sons?  

Com localitzen la presa?

Utilitzen un sistema semblant al dels ratpenats, projecten una mena de “click” de manera general i quan s’aproximen a la presa augmenten la freqüència i intensitat d’aquest so.

 

Problemes de l’ecolocalització  en un mar cada cop més humanitzat 

1. Dofins que viuen en zones amb residus

Els dofins que viuen en zones brutes tenen una prolongació del crani més exagerada que la resta de dofins per focalitzar molt el so. Les marsopes, són els dofins que focalitzen millor els sons, disposant d’un sonar bastant bo per diferenciar una ampolla d’aigua d’un peix. D’aquesta manera poden viure en llocs amb molts residus antròpics. No obstant això, no tots els dofins tenen aquesta capacitat d’ecolocalitzar tant desenvolupada, i malauradament es veuen exclosos cada cop més de les costes.

2. Exclusió dels dofins de diferents àrees a causa d’excés de soroll

Com s’ha explicat, els dofins perceben els sons a través de la mandíbula inferior que està directament connectada a l’orella. Així doncs poden escoltar la majoria de sons del mar. Abans que aparegués l’home modern, les aigües dels oceans eren tranquil·les i silencioses; tenir un sistema d’oïda molt desenvolupat i sensible era útil pels cetacis a l’hora de trobar aliment i comunicar-se entre ells. En el món actual, les turbines dels vaixells, l’activitat de les plataformes petroleres i les diferents explosions en busca de noves reserves de petroli han tornat el mar un lloc sorollós. El gran nombre de vaixells que circulen genera àrees d’exclusió d’aquests dofins que no poden aguantar un soroll tant elevat.

Hi ha unes freqüències que els dofins no poden suportar, i són les que utilitzen els pescadors per caçar els dofins, el cas més conegut és el de Japò. Generen una barrera de so conduint als dofins fins una cala. Font: “The Cove“.

Amb els nous coneixements sobre aquests animals esperem que es generin àrees protegides on no es pugui pescar però tampoc passar per sobre amb vaixells a motor, ajudant a preservar les diferents espècies de cetacis.